El flamenc, banda sonora del sud d’Espanya

La 'bailaora' Sara Baras durant un espectacle. El 'cante', el 'baile' i el 'toque' són els pilars del flamenc.

El baile, el cante i la guitarra han sigut els embaixadors culturals del país des de fa dècades

Palmes, guitarra i vestits de colors. Són les icones del flamenc, una manifestació artística que va néixer a la regió d’Andalusia, al sud d’Espanya. La UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura) el va declarar Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat el 2010.

Segons diversos historiadors, l’origen del flamenc es troba en la barreja de cultures que hi havia a Andalusia fa segles: allà convivien espanyols autòctons amb persones d’origen àrab i d’ètnia romaní, a més de descendents dels jueus que van viure a Espanya durant l’Edat Mitjana.

Aquesta combinació d’identitats i orígens va acabar cristal·litzant a finals del segle xviii i principis del ssegle xix en el flamenc, una expressió artística que combina cant, música i ball.

Avui en dia es poden trobar tablaos de flamenc per tot Espanya i en diferents països del món, on es pot gaudir d’actuacions en directe.

 

Guitarres, palmes i sentiment

El flamenc es compon de tres elements: el cante, el baile i el toque, que és com es coneix l’art de tocar la guitarra flamenca.

En el cante, el cantaor o cantaora expressa els seus sentiments amb la veu. En el baile, els bailaores utilitzen els peus per marcar el ritme de la música i mouen els braços amb molta intensitat i expressivitat.

Els tocaores són els guitarristes. La guitarra flamenca és una mica més petita que la guitarra espanyola i sona més fluix, perquè la veu del cantaor s’escolti bé.

Quan un artista destaca pel seu talent excepcional, es diu que “té duende“.

Les cançons de flamenc es coneixen com a palos. Aquestes composicions tenen les seves pròpies regles i es creen seguint una estructura molt marcada; es classifiquen segons el seu ritme, el seu origen, els seus compassos o fins i tot segons si són alegres o tristes.

Alguns dels pals flamencs més coneguts són les bulerías, els fandangos, les alegrías o les sevillanas.

 

El passat i el futur del flamenc

El flamenc és una art tradicional, per això moltes persones defensen que es mantingui així. No obstant això, els canvis que experimenta la societat també afecten la cultura.

El flamenc, com altres estils musicals i manifestacions artístiques, ha evolucionat i incorporat elements d’altres disciplines i arts.

El conegut guitarrista Paco de Lucía va innovar en incorporar instruments que fins llavors no formaven part del flamenc. Per exemple, va introduir el calaix peruà, que avui en dia sembla imprescindible en qualsevol tablao flamenc.

El cantaor Enrique Morente va decidir anar més enllà i barrejar dos estils musicals que semblaven completament diferents: el flamenc i el rock.

En col·laboració amb el grup de rock i punk Lagartija Nick, Morente va crear Omega (1996), un disc que barrejava ambdós gèneres amb melodies de Leonard Cohen i lletres del poeta Federico García Lorca, assassinat durant la Guerra Civil espanyola.

Avui dia Omega és un disc de culte, però quan es va presentar va ser molt criticat pels puristes del flamenc, que opinaven que aquest estil no podia barrejar-se amb altres corrents musicals. Per a ells, Morente estava sent poc respectuós amb la seva pròpia cultura.

Encara hi ha el debat de si el flamenc s’ha de conservar com marca la tradició o si pot evolucionar i innovar barrejant elements d’altres arts i tradicions, com succeeix amb artistes com Rosalía.

Sigui quina sigui l’opinió de cadascú, és probable que hi hagi un flamenc per a tots els públics, persones i gustos. Olé!

Informa’t de tot a Junior Report Castellano | Català | English

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here