“No s’admeten negres”

Molts locals, com aquest cinema de Mississippi, tenien una entrada 'secundària' per a la gent negra. (Library of Congress)

La política de segregació racial excloïa a la població afroamericana als espais públics

 

La segregació racial va separar a la població blanca i la població negra d’Estats Units durant gran part del segle XX. El resultat va ser una societat desigual en la qual els negres eren discriminats i fins i tot atacats per persones i organitzacions racistes.

Els blancs consideraven que els negres eren inferiors i no mereixien els mateixos drets. Aquesta manera de pensar provenia de l’època de l’esclavitud, quan els colons europeus van segrestar a milions de persones a Àfrica per vendre-les com a esclaves a Amèrica.

Entre els segles XVII i XIX va haver-hi milions d’esclaus a Estats Units. L’abolició de l’esclavitud es va aprovar el 1863, però moltes persones blanques i governs (que estaven formats per blancs) seguien pensant que els negres eren inferiors.

Per això, els càrrecs públics i els llocs directius estaven reservats per a gent blanca, mentre que els negres ocupaven els llocs de treball més durs i mal remunerats.

Els soldats negres lluitaven a les mateixes batalles i corrien el mateix perill que els blancs, però tenien assignats espais diferenciats. (Wikipedia)

La vida social entre blancs i negres pràcticament no existia. Estava molt mal vist tenir com a amics a gent negra o tractar-los com a iguals. Tampoc estaven permesos els matrimonis interracials.

Separats als espais públics

La política de segregació també obligava a tenir espais separats per a blancs i per a negres: escoles diferents, botigues diferents i fins i tot hospitals diferents.

Els restaurants i locals que admetien a persones negres tenien dues entrades, perquè els clients blancs no haguessin de creuar-se amb negres.

Com que no podien entrar a alguns llocs, hi havia bars, cinemes i gimnasos exclusius per a negres. I fins i tot existien fonts d’aigua per a blancs i per a negres, per evitar el contacte al màxim. 

La gent negra no podia beure de les mateixes fonts ni utilitzar els mateixos lavabos que la gent blanca. (Wikipedia)

Als autobusos de transport públic, els negres tenien assignades unes files de seients determinades, que acostumaven a estar al final de l’autobús.

La història de Rosa Parks, una dona negra que es va negar a cedir el seu seient a l’autobús, és un dels capítols més simbòlics de la lluita pels drets civils dels negres. Va ser detinguda i portada a comissària pel seu acte de rebel·lia davant unes lleis que molts consideraven injustes.

La situació era especialment tensa al sud d’Estats Units, que tenien una llarga tradició amb els “estats esclavistes”.

A Mississippi, Alabama, Arkansas o Geòrgia (d’on era Martin Luther King), la població negra era molt nombrosa però estava perseguida per lleis segregacionistes i grups violents com el Klu Klux Klan, una associació racista d’extrema dreta que solia comptar amb la complicitat de les autoritats.

Entre els anys 50 i 60, a la resta del país ja hi havia moltes empreses que contractaven a treballadors negres i tenien escoles mixtes.

No obstant això, la igualtat racial va ser més difícil d’aconseguir al sud: va ser allí on la comunitat negra va organitzar més protestes i manifestacions, i també on s’hi van produir més enfrontaments.

La pizarra de la Media Horita #paz #pacifismo #martinlutherking #lamediahorita

A post shared by Bar La Media Horita (@lamediahorita) on

Informa’t de tot a Junior Report Castellano | Català | English

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here