Periodisme de guerra per rescatar el món

A la ciutat d'Alep, els rebels i els periodistes es desplaçaven d'edifici en edifici per evitar els franctiradors. (Sergi Cabeza)

Els reporters de guerra es juguen la vida per explicar els conflictes i evitar que caiguin en l’oblit

Sergi Cabeza és periodista i ha treballat per a diferents diaris i agències d’Espanya i l’estranger, com La Vanguardia, Eldiario.es, Europa Press o Associated Press.

Com a reporter de guerra, ha viscut alguns dels conflictes més greus dels últims anys. Va cobrir els enfrontaments de la Primavera Àrab a Egipte, va ser testimoni de la crueltat de la guerra a Síria i va presenciar les dures condicions de la postguerra a Líbia.

Segons el Comitè per a la Protecció de Periodistes, el 2017 en van morir una trentena mentre feien la seva feina a zones de guerra o en conflicte. Es tracta d’una professió molt perillosa. Però, si és així, per què els periodistes de guerra s’exposen a aquest risc?

“El periodisme de guerra és molt important perquè els crims i les injustícies no quedin impunes”, defensa Cabeza.

L’arribada massiva de refugiats a Europa (més d’un milió el 2015) seria impossible d’explicar sense les imatges i les cròniques des d’Alep, Homs o Kobane, ciutats destruïdes per la guerra civil siriana. Gràcies a la feina dels periodistes al lloc del conflicte, el món va saber el que hi passava.

La Primavera Àrab va aconseguir enderrocar el dictador Hosni Mubarak a Egipte, però la falta de llibertats va provocar nombrosos altercats als carrers. (Sergi Cabeza)

Arriscar la vida per informar

En una guerra, els periodistes posen la seva vida en perill per informar. De vegades ho han de fer si volen guanyar un sou digne. A les zones segures n’hi ha molts, de periodistes, però n’hi ha pocs que s’atreveixin a ficar-se dins el conflicte: com més perillós és el lloc des d’on escriuen, més alta és la seva retribució.

“Aquesta professió està molt mal pagada: això t’obliga a aventurar-te més del compte i prendre riscos que no hauries de prendre”, es plany Cabeza, que reconeix que la seva feina a Síria va ser la més perillosa però també la que li va reportar més benefici.

Al principi només escrivia, fins que un amic periodista li va aconsellar que es comprés una càmera per fer vídeos: en l’era digital, una imatge té molt més impacte que un text.

Després dels bombardejos, els supervivents surten al carrer per buscar ferits i traslladar-los a l’hospital. (Sergi Cabeza)

Els periodistes també han de fer front a alguns governs, que volen evitar que el món sàpiga què passa al seu territori. Durant el viatge a Síria, les autoritats de Turquia, país que hi fa frontera, van detenir Cabeza.

“Molts països neguen el visat als periodistes o bé els dificulten la feina perquè no els interessa que expliquin el que hi passa”, assegura.

Companyerisme enmig del conflicte

Els reporters que viuen aquest tipus d’experiències creen uns vincles molt forts entre ells. Alguns dels companys de Cabeza van morir com a conseqüència del foc creuat, a d’altres els van segrestar, i encara a uns altres els van assassinar quan els tenien captius.

Durant una època va començar a haver-hi cada cop més segrestos i cada vegada desapareixien més periodistes. Cabeza recorda especialment els casos de Ricard Garcia Vilanova, Marc Marginedas, Javier Espinosa, a qui van alliberar, i de James Foley, segrestat i decapitat per Estat Islàmic. Aleshores va ser quan va decidir que no tornaria a Síria.

“Jo estava disposat a assumir el risc de les bombes, però no a ser segrestat”, assegura.

Els actors del conflicte veuen els periodistes occidentals com una font d’ingressos demanant-ne un rescat. “Ja no has de mirar només cap al cel per veure si cau una bomba, has de mirar pertot arreu: enrere, als costats… no saps qui pot et segrestar, desconfies de tothom”, explica.

El periodisme de guerra fa una funció importantíssima: denunciar la violència dels conflictes al món. (Sergi Cabeza)

Després d’haver presenciat el terror dels combats i les bombes, Cabeza està més convençut que mai que “per ser bon periodista, cal ser bona persona”, com va dir una vegada el periodista Ryszard Kapuscinski.

“En aquest tipus de periodisme, sovint has d’entrevistar persones que ho passen molt malament. Per això has de tenir molta empatia i mirar d’entendre el seu patiment”, conclou.

Durant els últims mesos Cabeza ha estat a Colòmbia, treballant en diferents projectes que posen en pràctica els Acords entre el govern i les FARC. Després d’anys de narrar la guerra, ara toca apostar per la pau.

Informa’t de tot a Junior Report | Castellano Català English

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here